Arcadi Gomila

M’agrada caminar dins els camins
que estan mig amagats per entre roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.
M’agraden els capvespres de l’hivern
quan cauen, de les teules, fredes gotes;
i quan s’amaga el camp, porugament,
embolicat amb tènue i grisa boira.
Quin goig veure com l’aigua regalima
per les parets de les tanques!

I sona
el torrent, dintre el barranc, tot verd,
amb la música eterna de les gotes!
M’agrada veure com el vent pentina
els ullastres del coster, allà enfora
i sentir el seu gemec congoixós
quan xiula en la nit, davall la porta…
Quin goig, sentir dins casa els elements
quan bateguen, enfellonits, defora
i la pluja repica les teulades
insistentment, durant hores i hores…
Són tan incerts, quan plou, tots els records!
Està tan adormida la memòria!
Ens distreu tant la pluja, que el dolor
és més suau, embolicat amb boira!
M’agrada per açò, anar pels camins
que estan mig amagats entre les roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.

Des de la finestra clara
de la meva biblioteca
un cel de blaus resplendors
dintre de l’estança hi entra.

Tenc el cel dintre la cambra.
Rajos de sol jugaregen
amb els llibres i els papers
de què està tota ella plena.

Quina claror matinal
de cel blau que centelleja
mentre el zèfir del jardí,
un a un, els llibres besa!…

Mai no deixis, cel, la cambra
que tots els llibres floreixen
i com rosa d’alegria
resplendeix la biblioteca!…

Melangiosament somriuen
els llibres grocs de poemes
i el cor i els sentiments meus
amb ritme més viu bateguen.

Dalt el coster de Biniali
el moro Saïd plorava.
Envoltat pel figueral
veia un extens panorama

que s’estenia als seus peus
esquitxat de blanques cases…
Ai que el rei Alfons ens treu
de nostra terra estimada!…

L’avi d’en Saïd, Mohamed,
també el seu pare Mujawa
són menorquins musulmans
sarraïns de pura raça.

Tots han estimat Menorca
que és de tots la seva casa…
Venia ara el rei Alfons
i els envia cap a l’Àfrica.

A Saïd l’han fet esclau
i separat de Zoraida.
Quin dolor haver estat vençuts
per les forces catalanes!…

Els cristians, com esclau,
l’han venut, mentre els seus pares
amb la dona, en un vaixell,
se’ls han emportat a l’Àfrica.

Ai quin dolor més intens
sent en Saïd, mentre clama
pel seu dissortat destí
desitjant anar-se’n a l’Àfrica,

per juntar-se, finalment,
amb Zoraida i els seus pares
i abandonar, amb gran tristor,
la Menorca musulmana.

El mar era serè, avui a trenc d’alba,
i tenia el color de les liles just nades
que floreixen dins el jardí de la vora
del camí.
L’albada era silenciosa
i expectant, augurant l’espectacle
grandiós de l’eixida del sol.
Ningú
no hi havia a la platja i allà lluny,
on cel i mar es besen llargament,
el veler es dibuixava.
Era el meu pas
tranquil, amoixats els peus per les ones
que suaument arribaven a la platja…
I el meu cor, bressolat per la calmosa
matinada, batejava feliç
pressentint que el nou dia que arribava
seria portador de qualque cosa
inesperada…
I el meu pas joiós
em guiava vers noves esperances.

S’esvaeix la nit. Per l’est
apunten llànties de l’alba,
tènue llum entra a la cel·la
anunciant la matinada.

El captiu, oberts els ulls
tota una nit muda i llarga,
ha contat del sentinella
una a una ses petjades…

El silenci de la cel·la,
freda, erma, impenetrable,
ha estat el company nocturn
del pres d’ànima apagada.

Quin espant, escoltar els trets
que s’han sentit a trenc d’alba!
El desvetllat esperit
del presoner, a la llum pàl·lida

del nou dia, ha omplert els ulls
d’ unes silencioses llàgrimes.
Pensa quin serà el captiu
que ha entrat a la nit més llarga.

El sol s’alça, lentament,
i dels murs, les ombres llargues
recorden les portes closes
del calabós, que l’espanten.

A fora, canten ocells,
vola una gavina blanca
i barques de pescadors
solquen les tranquil·les aigües

com càntics de llibertat
rimant joioses tonades
sobre el penal de La Mola
com un alè d’esperança.

Pensa el captiu que, allà lluny,
hi ha una casa a la muntanya
on broten, en primavera,
flors tendres i perfumades

i un infantet, rialler,
i una mare atribolada
que al seu record, els seus ulls
s’omplen d’afligides llàgrimes.

Bellesa del sol ixent
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,

quan somriu el darrer estel
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…

Vaixell de veles inflades
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…

Cavalls daurats en el cel
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?

O riuen i ploren i canten
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.

Jo camín d’ací i d’allà
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles

veient com els tarongers
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…

Jo voldria eternitzar
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…